dimarts, 15 de novembre de 2016

L’alteració de la natura; dies de tardor

Passen les set i segueixo aquí, davant la pantalla, reescrivint aquesta frase per enèsima vegada. Busco les paraules, l’impuls amb el quin llençar-me a escriure però m’adono que em resulta difícil. Que només les imatges em venen a la ment, com centellejos de llum, enlluernadors. M’encisen el record i les pupil·les de fulles, de color, de tardor. Em porten sota les copes dels arbres, entre el fullatge que inunda ja els carrers i sento que vull aturar el temps. Que vull absorbir més d’aquesta estació que se m’escola entre els dits, que s’escampa per la ciutat, que tenyeix de color Canadà.

Aquest matí, des del dotzè del 360, he tornat a mirar la muntanya. La senyora d’ulls xinesos que ocupa la primera taula del departament americà i que és capaç de somriure mentre parla, alça la mirada i em mira estranyada. Cada matí succeeix de la mateixa manera; penjo la jaqueta, col·loco el fulard i, abans de seure davant de l’ordinador, allargo el coll per damunt la seva open office i miro, lluny, per la finestra. “El turó està ja vermell” li aclareixo amb un to melancòlic. Segueix confosa. Alço les celles aquesta vegada, estiro la barbeta i li senyalo el parc amb la mirada. “Oh! La Muntanya vols dir?!”. A mi em treu un somriure l’orgull amb el que anomenen “La Muntanya” al parc que s’estén, que s’alça sobre un cim de a penes dos-cents metres i que a mi em segueix resultant un monticle. Però no, aquí és La Muntanya. I dels seus colors extraordinaris, ara queda una estampa roja, una població d’arbres envermellits, granats, emmarronits pel transcurs de les setmanes que anuncia la fi d’un cicle.

“Té bateria la càmera?”, “Síiii”, “Segur eh?”, “Síii” em reafirma mentre m’espera ja amb el peu impacient sobre el replà cobert de moqueta. Així, amb la càmera a punt, recordo ara que ens preparàvem per sortir fa gairebé un mes. Com si no haguéssim vist mai la tardor, empreníem rumb cap a La Muntanya per l’avinguda del Parc. Des d’aquesta arteria, a penes dos carrers del nostre apartament, s’aprecia el castell de Hogwarts (o la Universitat McGill pròpiament dit) embolcallat d’arbres caducs que vessen des de dalt de la muntanya, decidits a abraçar-nos de tardor. Uns metres més enllà, rere el monument George-Étienne Cartier que s’erigeix a l’entrada principal del parc, la gespa deixa pas a un terreny muntanyós que s’accentua suaument i on els camins es perden al bosc. Com si descobríssim el parc per primera vegada, ens submergíem sota les copes dels seus arbres màgics en busca de noves meravelles.



Els esquirols corretejant sobre les primeres fulles escampades al sòl, algunes, tímides, que es desprenen de les seves branques i onegen al buit, els nostres passos avançant sobre la terra humida, sobre elles... Sobre el camí, les copes dels arbres, voluptuoses, magnificents, s’inclinen lleugerament pel seu propi pes formant així un sostre de vegetació que pinta el cel en colors. “Mira! Allà dalt les fulles són roses i taronges! Mira quins colors més fosforescents!” No puc dissimular el meu entusiasme. Caminem sota aquests arbres capaços de dibuixar un món calidoscòpic sobre nostre. Colors tan intensos, tan llampants i impensables que s’apoderen del fullatge que ens envolta. Aquí els arbres són màgics. Màgics perquè són capaços de transformar els verds en roses vius, en liles, en taronges, en colors que no crèiem de tardor. Màgics perquè poden convertir les seves branques en mil braços i esculpir amb elles el cel. Màgics perquè semblaria que un encanteri s’hagués posat sobre les seves copes per convertir-les així en un esquitx de degradats. De vermells a fúcsies, a verds encara supervivents, a marró, a escorça que es perd fins les arrels, que ens connecta als peus i els peus a la terra, a aquesta estació. Màgics perquè són capaços d’alterar la natura. És aclaparador.



Quan ens apropem al llac que abasta la part oest de la muntanya, portem recorreguts uns trenta minuts sota un cel poblat de copes colores i esquirols juganers que segueixen els nostres passos. Justet allà, on el camí deixa la seva última corba abans d’atrapar el turó, decidim abandonar-lo per arribar al llac dels Castors. Justet allà, on el bosc s’obra i el túmul d’arbres que el condensa queda rere les nostres petjades, neix un arbre solitari. De branques prodigioses esculpides en tots els sentits, disperses. Neixen les unes de les altres dibuixant mil camins sobre un cel blau. Envermellint-se sota els rajos de sol, vergonyós, tímid d’aquesta estació que ve a despullar-lo, que ve a embellir-lo. Més enllà, rere seu, un confí de colors es desplega vora el llac i ens regala una postal única.



Sobre les aigües del llac els reflexos que es dibuixen són una experiència cromàtica per excel·lència. No cabo en mi de sorpresa, d’admiració. Liles impossibles, roses pastels, grocs ataronjats, caquis, taronges tan fosforescents que són capaços de desprendre llum sota els rajos de sol. Tots apilonats, com núvols de cotó multicolor, tant esponjosos que voldria estrènyer-los d’emoció. Hi ha llocs on la tardor hauria de ser eterna. On la màgia d’aquest cicle no hauria de desaparèixer. On les fulles haurien d’aletejar a l’aire per sempre, on els colors no haurien de desprendre’s mai dels arbres, on un sempre es pogués refugiar sota les seves esponges colores i, on el cruixir dels passos sobre el fullatge fos l’únic so que es sentís quan un es perdés en ella. La tardor a Canadà és supèrbia.




Ara les fulles inunden ja els carrers de colors. En algun moment, hi ha un altre arbre que perd la seva última fulla de l’any. Que l’entrega al univers. La plaça Victoria avui seguia banyada de groc intens on se’m perdien els peus sota la claror de la lluna. Hi ha tanta fulla espargida... S’arremolinen als peus dels arbres, s’amuntonen a les portes de les cases, s’escampen per les escales cargolades de les residències, naveguen al compàs del vent sense rumb. Omplen l’aire de tardor, dels seus últims sospirs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada