Thanksgiving Day

Per la finestreta es veu un gris instal·lat i les gotes de pluja impregnen l’asfalt d’aigua. Són tres quarts de tres i ens dirigim a casa l’uncle Andy i l’ant Karen. Els tiets i els cosins del Mike viuen als afores d’un poble anomenat Elgin, enmig d’un camp de blat i molta pau. La pluja que cau difumina un paisatge que va acomiadant la tardor i fa que el lloc sigui encara més harmoniós. Sembla el dia perfecte per celebrar Acció de Gràcies al caliu d’una llar. Tan sols arribar, a penes piquem el timbre, ens descalcem i ens endinsem enmig d’un aire d’unió familiar i agraïment.

Redescobrint

Schaumburg desperta a un nou dia que promet ser càlid. La claror il·lumina discretament l’habitació i, després d’un llarg dia i una curta nit, ens decidim per aixecar-nos. Ens enmitjonem els peus i posem realitat a la imaginació; d’una tirada obrim la cortina i deixem per fi entrar el sol. Fora es destapa una imatge de cases i casetes, arbres i jardins enfullats i més arbres enmarronits que atapeeixen el nostre horitzó. Palplantada a la finestra, imagino els pròxims matins observant des d’aquí el pas de la tardor despullar els arbres.

L’inici d’una nova aventura; first stop Chicago

Vol AA131, Chicago. Les rodes del darrera es desprenen per fi de la pista. Flotem. Oscil·lo la vista com qui no vol per la finestra i veig Barcelona empetitir-se sota els nostres peus. El mediterrani tot just comença a dibuixar-se vora la costa quan els primers núvols comencen a aparèixer. Ascendim ràpid. Sento les orelles encara apegades a terra volent esclatar. No triguem en estabilitzar-nos sobre una massa de cotó que s’estén a l’infinit. El cel vist des d’aquí és preciós. Deixo ja reposar el cap i m’aferro a la seva mà. Ja està. Estem volant. L’aventura ha començat.

Adéu furgo, adéu

Em sento a escriure una crònica que fa mesos intento trobar-ne les paraules. Evoco per viatjar al passat i trobar l’autenticitat dels sentiments. Fallo al intentar tallar les frases. Els mils d’imatges que esclaten a la meva ment em fan ballar indecisa de tant rècord. 324 sols, 323 llunes i quasi 56.000 quilòmetres en un espai de quasi 8m2. Recordo el que ens van dir aquell vespre: “la cuidarem”. Penso en ella i la imagino com pelicà agafant el vol amb les seves enormes ales. Disposada a recórrer món. Aquesta vegada però sé que s’enlaira sense nosaltres.

En un dels llocs més calorosos de la Terra

Som a finals d’octubre i la traça que anem deixant rere els talons indica que ens allunyem cada vegada més d’aquell inhòspit i més nòrdic punt del continent americà. Deadhorse queda ja a més de sis mil quilòmetres i noranta nits d’aquí. En aquell remot indret d’Alaska el sol ha començat a perdre el seu esplendor, els caribús han iniciat rumb al sud i les planícies de tundra es preparen per rebre un hivern tan dur com espectacular. Així, en un estat d’embriaguesa polar, la imaginació del que podria ser i els rècords d’un ahir, es fonen en perfecta sintonia fins aconseguir captivar-nos en un univers paral·lel. Lluny d’aquest espai de temps tan nòrdic, una alenada d’aire calent ens inunda les pupil·les i ens retorna a la realitat. Ens endinsem a les entranyes d’una vall on només el diable podria jugar-hi a golf; Death Valley.

Trama policíaca: els atemptats de Boston

És quasi de nit. Sobre la ruta que uneix l’estat de Massachusetts amb una llengua de terra que sembla desprendre’s del país americà, avancem destí a enlloc sobre una carretera que acaba per espetegar al mar. El vent que arrossega la força de l’oceà Atlàntic ens envesteix pel costat dret i, per l’esquerra la brisa de la badia de Cape Cod ens re-equilibra sobre aquesta diminuta península sense sortida. Fa uns instants podíem veure l’horitzó infinit cobert d’aigua. Des de dalt del far la perspectiva de l’oceà resultava acaparadora. Em pregunto quants vaixells ha albirat des de la seva existència. Tan solitària i envellida sembla aquella torre salva-mariners com l’home del far que ens ha convidat a pujar-hi. Rumio i penso que podíem haver passat la nit sota els peus d’aquella senyal lluminosa. Però la fúria amb la quina bufa el vent ens ha fet tirar enrere. Ara seguim avançant sota els últims rajos de sol buscant un indret on passar la nit.

De moments congelats, un any des de la tornada

Encara floten sobre nostre els records d’un ahir. Ens sobrevolen com si d’un núvol de cotó es tractés i s’hagués posat damunt la closca sense cap intenció d’abandonar-la. Només hem d’enlairar la vista i el paradís de l’aventura es deixa entreveure en una petita escletxa per la quina es fa difícil no desprendre els peus de terra. Potser encara no és el moment d’enlairar-se de nou, o potser, d’algun mode, encara estem vivint l’aventura en una fase denominada “fase d’assimilació”. Són tantes les emocions viscudes, tan heterogènies les unes de les altres, tan increïblement úniques i inexplicables... que avui encara, després d’un any des del retorn, seguim amb un nus a l’estomac de tanta sobredosis d’emocions.