A penes fa unes hores que ens hem
instal·lat a casa el Mike i petits detalls comencen a despertar els meus
sentits. Sento la moqueta sota els peus i començo a recordar totes les cases
entapissades que ens van rebre en un ahir. Anar descalç és un plaer i la
moqueta és teixit de convit per als peus i l’ànima. En aquest esdevenir, giro
l’aixeta de la banyera en contrasentit de les agulles del rellotge i el vapor
d’aigua calenta que envaeix l’ambient desprèn una olor particular. Tanco els
ulls però sóc incapaç de trobar-li adjectiu. Estem tot just redescobrint.
L’intermitent dret parpelleja sota el
semàfor en vermell. Són les deu i anem a esmorzar al més pur estil americà. Continuem
tenint prohibit el pas però el Mike segueix avançant passet a passet. A
esquerra tres carrils més es despleguen i dos dels vehicles que formen fila al
nostre costat porten els vidres tintats. Res inusual. Seguim tenint el pas
barrat, no sembla que vingui ningú i volem tombar a dreta, així que acabem per passar.
Res inhabitual. Tampoc existeixen les rotondes a Schaumburg sinó grans
encreuaments amb semàfors que pengen de llargs cables d’un extrem a l’altre de
la voravia. Circulem uns minuts més i arribem a lloc. Baixem del cotxe i el
comandament a distància tanca el vehicle a cop de botzina. Els pàrquings
claxonen a totes hores.
“Banana
pancakes and coffee, please”. Quan el cambrer torna i posa el plat damunt
la taula, l’estomac se m’omple d’una bufetada. Tres descomunals pancakes, mil talls de plàtan, molt
sucre glacé i molt xarop. Estem a
Estats Units. El nostre cambrer llatinoamericà passa per tercera vegada a re-omplir
les tasses de cafè. Al costat, el got d’aigua segueix tristament ple. Podem
passar-nos el dia asseguts aquí bevent tant cafè i aigua com vulguem, em dic.
El lloc és purament americà. Bancs entapissats, taules de fusta plenes de
cistelles amb envasos de crema de llet, de sucre i més sucres, i colors ocres
que tinten el saló dels anys cinquanta. Paguem i deixem l’obligatòria propina
en forma de bitllets on hi diu “In God we
trust”.
Ja de tornada a casa torno a veure el
cartell de “Neighborhood watch”. No
puc evitar preguntar-li al Mike si realment tots els veïns estan asseguts vora
la finestra amb uns prismàtics, l’escopeta als peus i la mà damunt del telèfon
a punt de marcar el 911. Riu però assegura que el veí de la casa del darrere es
passa el dia enganxat a la finestra. A mi em sembla un barri d’allò més
tranquil. Les úniques armes que hem vist són les que apareixen en un cartell
prohibint la seva entrada en biblioteques, museus, parcs i alguns supermercats.
Tot i que cada estat té la seva pròpia llei, ningú pot tenir una arma sense
demanar un permís a l’estat. Els tràmits poden durar dos mesos i la persona autoritzada
a dur una arma queda registrada. Així que sense permís no es pot comprar una
arma. Sota els aclariments del Mike, acabem esvaint les nostres suposicions
sobre el port d’armes.
Només hem fet que començar el dia però
sembla com si no haguéssim fet cap parèntesis des de que vam posar fi al
viatge. Amb els ulls ben oberts seguim contemplant tot allò que ens envolta de
nou. Banderes americanes que onegen patriotisme sobre els jardins de les cases,
cartells de vigilància veïnal, diaris enroscats davant la porta dels garatges,
portes que es tanquen amb un simple baldó, finestres sense persianes, armaris
que s’obren en forma d’acordió, abraçades que són dos petons i petons que són abraçades...
En certa manera, cada petit detall es queda impregnat en nosaltres. Perquè hi
ha coses que un no s’espera, que un no imagina, i que el viatjar deixa descobrir
si un té obert els sentits. Nosaltres seguim redescobrint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada