Petrificats en el temps

És dissabte i de bon hora seguim matinant fidels a un despertador que sona cada matí recordant-nos el molt que ens queda per fer. Els dies passen més ràpid quan fem la vista enrere i ens adonem del molt que fa des d’aquell dia. El comptaquilòmetres s’encén refrescant-nos en la memòria les hores passades sobre la carretera. Cada segon que passa ja forma part del passat i anem caminant sobre la línia del temps deixant enrere un camí pel qual no podrem tornar. Els pensaments floten dins la cabina quan arribem a un indret molt especial. Avui podrem tocar el passat.

Petjades d'un passat

Allà on la frontera de Colorado sembla tornar-se a apropar a l’oest del país, les muntanyes de pedra van perdent alçada i retrobem la planúria. La terra sembla obrir-se de nou sota els nostres peus i sobre les esplanades s’estenen arbustos i pins que cobreixen de verd el canyó. No som els primers a arribar. Els indis anasazi han passat per aquí segles enrere. Ara ja no queda ànima dels ancestres que un dia van habitar aquestes inhòspites terres. Baixem la mirada dins del canyó i les veus que ens arriben a través del vent són les dels murs de construccions enclavades en la roca i en el temps.

Entre mil roques

Ens allunyàvem lentament de l’oest del país i re-empreníem ruta per sobre dels dos mil metres. Les temperatures eren aquesta vegada un xic més baixes que quan havíem passat de llarg el mes d’octubre. Aleshores, els cartells de shutdown havien substituït els de benvinguda i les tanques dels parcs reposaven passivament tancades. No havia quedat ni una ànima i, no obstant, els rajos de sol convidaven a perdre’s entre el grup de parcs que s’apilonaven sobre Utah. Ara però les portes tornaven a estar obertes de bat a bat i avançàvem amb un aire més fresc entre mil roques.

Quan la màgia traspassa la realitat

La nit cau ràpid. La foscor apaga el cel cada vegada més puntual i les estrelles formen un bonic estampat que observem amb silenci des del llit. Estem estirats de panxa amunt, i el requadre que perfora el sostre, ens regala una altra nit d’estels. Lentament, anem descobrint noves estrelles que en un primer instant no havíem apercebut. Sembla que a cada segon una nova llumeta s’encengui allà dalt. Algunes brillen suaument i d’altres amb més intensitat. Tan debò la finestra fos més gran i poguéssim atrapar amb la mirada el cel amb la seva plenitud. Absents del que ocorre, l’enyorança es va filtrant discretament per la finestra que segueix oberta, fins que ja és massa tard i aconsegueix acariciar-nos el cor. Estem lluny. El cel però aquesta nit està màgicament il·luminat i acluquem els ulls sota la mirada de les llumetes guardianes. Demà serà un altre dia.

El gran canyó

Amb aquests mesos d’aventura havíem descobert tot tipus de canyons. Canyons de roca, canyons de fang, canyons tenyits de diversos colors i canyons petits però que presumien de modèstia. El canyó al qual ara ens apropàvem era gran. Molt gran. Tan gran com sona la paraula gran. El Gran Canyó.

Transcorre al llarg de 450 quilòmetres, té 15 quilòmetres d’amplada i una esquerda de 1.600 metres de profunditat deixa entreveure un dels grans escultors d’aquesta erosió, el riu Colorado. D’aquí l’origen del seu nom; gran.

Viva Las Vegas!

No havíem nascut als anys seixanta però aquella cançó de l’Elvis Presley havia fet història. L’havíem taral·lejat cada vegada que parlàvem de Las Vegas i ara era ja inevitable cantar el mític refrany conforme avançàvem enmig d’un desert. La capital mundial de l’entreteniment ens obria pas enmig d’un enorme tràfic i, mentre fèiem cua, miràvem bocabadats els edificis-rèplica que s’apilonaven en una única avinguda, Las Vegas.

En una vall de monòlits

Circumdàvem la Serra Nevada i conforme avançàvem assimilàvem el fred i un hivern que arribava massa puntual. Els enormes sequoies probablement seguirien en aquell bosc encantat per altres milers anys. Encara allà. Testimonis de tot el que succeiria als seus peus i formant part d’un temps que transcorria més a poc a poc per ells. Nosaltres, en canvi, esbufegàvem aprofitant al màxim cada minut que ens aproximava a la fi d’aquesta aventura.