A 90 milles de Cuba

Enrere deixàvem una terra d’aiguamolls i al·ligàtors i descendíem per una fina línia que encara flotava sobre l’Atlàntic i el Carib. Es perdia encara més al sud de la frontera mexicana i semblava que a cada milla ens apropàvem més a la fi d’una illa de a penes una milla d’ample.  A banda i banda, l’aigua de l’oceà brillava sota un sol imponent i ens preguntàvem què hi hauria a la fi d’aquella carretera que ens feia saltar d’illeta a illeta. Aquesta vegada no avançàvem solitaris cap al Àrtic envoltats de naturalesa pura i soledat. Les vint-i-quatre hores de sol era cosa de pols i, tot i que el sol ens acompanyava llargues hores, sentíem que érem en una fi molt diferent a la d’aquell extrem nòrdic d’Alaska.

L'inici d'una petita troballa

El sol irradia de bona hora i abandonem el Golf de Mèxic per uns dies. La brisa a mar es va diluint a cada milla i el seu perfum és ja d’un tròpic més selvàtic. L’ambient és més humit. O potser, són els quasi trenta graus que cauen al vidre els que ens donen aquesta sensació. Sobre el quitrà tornen a ser dues vies i avancem a pas de tortuga deixant que els vehicles accelerin el motor amb el intent d’endevinar la nostra matrícula abans d’avançar-nos. “Vinga, va! Que avanci d’una vegada!” Volem anar a pas lent entre els aiguamolls que s’estenen a banda i banda de la carretera. Volem observar. Volem trobar els protagonistes d’aquest indret.

Hospitalitat cubana a Sant Petersburg

Un clima més meridional ens va rebent poc a poc i les palmeres formen una desfilada tropical a banda i banda de la carretera. Podem sentir una brisa a mar no molt lluny de nosaltres que ens fa aclucar els ulls i, aleshores, imaginar el sol pondre’s rere la línia infinita del Golf. Els pelicans baten les seves immenses ales a ras de l’aigua, sense fregar ni un instant el mar. Les ones es mouen en la nostra ment al ritme d’una vella hamaca i percebem cases de colors vora el mar que desprenen olor a fusta envellida. Florida ens ha donat la benvinguda unes milles enrere i seguim vorejant la costa amb sabor a mar.

Extra: visitors centers o museus?

Mai havia estat un hàbit arribar a un destí i dirigir-nos de cap a un punt d’informació. Ens bellugàvem amb la guia estudiada sota el braç i ens limitàvem a bellugar-nos per “la zona turística” seguint al peu de la lletra els punts d’interès. Al llarg dels mesos però havíem hagut de fer ús dels serveis que oferien els centres de visitants per esbrinar carreteres que semblaven amagar-se entre les línies del mapa, trobar informació local que les guies qualificaven com a “no essencial” i deixar-nos aconsellar sobre les condicions climatològiques quan internet es declarava amb vaga. I així, vam acabar descobrint un món de museus ocults entre les parets dels visitors centers.

Ruta cap a l'est, un xic més a prop de casa

Ens allunyàvem de l’oest del país a un ritme vertiginós. El país era massa gran i sentíem que mai hi havia prou temps. Miràvem el mapa i aquella línia que un dia ens va atansar a l’Àrtic ja era molt lluny de nosaltres. Lluny havien quedat aquells dies sobre la costa pacífica i, encara més lluny, aquell mes de juny d’incomptables quilòmetres entre pins i pins. Els mesos havien passat més ràpid del que ens adonàvem i ara cada milla ens apropava més a la fi d’aquesta aventura.

On el desert és un tresor d'or blanc

Som al sud-oest del país i la calor que entra per les finestres fa olor a un Mèxic que ens fa vacil·lar el volant. La ràdio llatina ens acompanya amb un interlocutor que s’anomena Joselito i aquest matí sembla estar d’allò més animat. Agraïm sentir una mica de música llatina o, si més no, una llengua familiar. L’humor del Joselito ens contagia poc a poc i la distància que ens queda fins al pròxim destí se’ns fa més curta. New Mexico és un estat d’influència espanyola i, a més de veure-ho reflectit sobre el caràcter sureny de la gent, es plasma en l’arquitectura. Les cases de tova però queden ràpidament en un segon pla a mesura que ens endinsem en un nou paratge; un desert d’or blanc.

Petrificats en el temps

És dissabte i de bon hora seguim matinant fidels a un despertador que sona cada matí recordant-nos el molt que ens queda per fer. Els dies passen més ràpid quan fem la vista enrere i ens adonem del molt que fa des d’aquell dia. El comptaquilòmetres s’encén refrescant-nos en la memòria les hores passades sobre la carretera. Cada segon que passa ja forma part del passat i anem caminant sobre la línia del temps deixant enrere un camí pel qual no podrem tornar. Els pensaments floten dins la cabina quan arribem a un indret molt especial. Avui podrem tocar el passat.