Un cel blanc

Aquesta vegada entrellaçàvem els nusos enèrgicament i sota el nas un somriure es dibuixava de forma incontrolable. Era inexplicable com un parell de botes ens podien donar tanta vitalitat. En aquells segons en que anàvem rumiant on arribaríem, cenyíem cada vegada més els cordills inconscientment. L’èxtasi començava a apropiar-se dels nostres peus i el somriure s’estenia irrefutablement sobre el rostre.

El sud d'Alaska

La neu havia tenyit de blanc el paisatge, els huskys tiraven dels trineus i les caputxes d’esquimals s’entreveien entre cabanyes de fusta. No es tractava de cap revista, ni d’un llibre de viatges, ni d’un documental. La nostra imaginació havia començat a fer de les seves i a aquestes alçades frenar-li els peus era ja impossible. Podíem haver tancat aquell llibre bruscament i mirar resignats la tapa que havia dibuixat la nostra ment entremaliada. Aquell esbós havia quedat entre totes aquelles fulles d’un perfecte hivern. Però era agost i Alaska lluïa un altre color.

On s'acaba la línia

“... i aquí és on arribarem”, em deia al mateix temps que posava el dit sobre el mapa i els seus ulls es perdien en aquella línia que desembocava a l’oceà. Els dos sabíem que allà no hi havia res. Res més que cases enllaunades i oxidades i petroli. Molt petroli. La resta, era la terra estenent-se més enllà dels nostres ulls fins perdre’s a l’àrtic. El sol regnava ímpetu les vint-i-quatres hores del dia i la pell es debilitava sota tantes hores de sol. Era el punt més nòrdic del continent al qual podíem arribar per carretera i, com una d’aquelles obstinacions viatgeres, ens havíem proposat arribar-hi. La meta no era més que un simple objectiu. El camí fins a ella era el premi d’aquella tossuderia.

De com n'és de bella la Terra

Quan vam planificar aquest viatge, la primera paraula que apareixia a la llista era “botes”. Era difícil oblidar-se-les per aquestes ànimes que sempre trobaven una carícia de pau a les muntanyes. Quants divendres preparant la motxilla i treien les sabates de la caixa per fer-les ballar llargues hores sobre la terra, la roca i els rius. Ja no importava ni el temps ni l’espai. Només es tractava de ficar un peu davant de l’altre i deixar els ulls gaudir. Quins records i quan enyoràvem aquells camins que ens duien al nostre món.

Ruta cap a l'oest, un paisatge canviant

Feia tres mesos que havíem aterrat a Amèrica quan començàvem a traçar una línia cap a l’oest que ens marcava una nova etapa del trajecte. Ens esperaven nous horitzons, noves cultures i nous rostres que aniríem descobrint a cada quilòmetre i que aniríem deixant enrere amb el pas dels dies. Ens posàvem còmodes al seient, amb un extens repertori de música per cobrir aquelles hores sense ràdio-freqüència, i amb la càmera amb mà per captar aquells mil de quilòmetres de carretera en els que tan sols la natura regnava el nostre voltant.

Apadrinats per quebequesos

Hi ha qui creu amb el destí, en que les coses que ens passen venen a nosaltres per alguna raó. Venen i se’n van. A vegades per tornar, a vegades no. Són moments que queden impresos en alguna fulla del llibre esperant amb la punta doblegada. I al final de la història, un busca totes aquelles pàgines plegades que li han donat al llibre més volum. Ara tornàvem a fer un plec en alguna fulla d’aquesta història i buscàvem alguna paraula més que “gràcies” per agrair la hospitalitat i l’ajuda que ens va trobar una tarda assolellada de juny.

Tornem a Canadà

Enrere deixàvem dos mesos de travessia per Estats Units. Sortíem de la frontera amb plena llibertat contràriament de quan vam entrar. New York, la capital, els camps de batalla, els amish, Chicago, quedaven ja unes milles enrere i poc a poc anàvem abandonant la primavera que s’havia aixecat alguns dies freda i altres més càlida. Ara entràvem per la frontera canadenca amb una cua de sis carrils i un parell d’agents que es limitarien a preguntar d’on veníem. Repreníem novament la ruta per Canadà i les milles tornaven a ser quilòmetres.