Bye-bye, au revoir Canadà

El temps passava ràpid. Havíem arribat un dilluns de març i el que semblava que encara era hivern era tot just l’inici de la primavera. Encara no havíem aconseguit treure’ns els anoracs de sobre i el termòmetre seguia marcant temperatures sota zero. “Perquè heu hagut de marxar amb aquest fred?”, aquesta era la pregunta que es repetia als missatges de text i, en nits en que les mantes minvaven, venia a la nostra ment. D’allò ja feia mig any i en aquell temps havíem passat per una diversitat d’emocions aleshores desconegudes. Com Hansel i Gretel havíem anat traçant el camí que deixàvem rere les nostres petjades amb la esperança de poder tornar-hi algun dia.

El desert més petit del món

Lentament ens havíem anat allunyant d’Alaska i ja en altres terres reflexionàvem sobre els dies passats. No havia estat als nostres plans. Anar-hi significava allargar el viatge i, ni aleshores ni ara, teníem clar on seríem avui. L’anhel viatger ens atrapava a la ruta i preferíem no pensar en els dies que s’anaven escolant com sorra entre els dits. A cada pas sentíem que els peus es fonien en un bany de dunes que ens culminaven el camí. Aquell nou lloc era el desert més petit del món.

Un cel blanc

Aquesta vegada entrellaçàvem els nusos enèrgicament i sota el nas un somriure es dibuixava de forma incontrolable. Era inexplicable com un parell de botes ens podien donar tanta vitalitat. En aquells segons en que anàvem rumiant on arribaríem, cenyíem cada vegada més els cordills inconscientment. L’èxtasi començava a apropiar-se dels nostres peus i el somriure s’estenia irrefutablement sobre el rostre.

El sud d'Alaska

La neu havia tenyit de blanc el paisatge, els huskys tiraven dels trineus i les caputxes d’esquimals s’entreveien entre cabanyes de fusta. No es tractava de cap revista, ni d’un llibre de viatges, ni d’un documental. La nostra imaginació havia començat a fer de les seves i a aquestes alçades frenar-li els peus era ja impossible. Podíem haver tancat aquell llibre bruscament i mirar resignats la tapa que havia dibuixat la nostra ment entremaliada. Aquell esbós havia quedat entre totes aquelles fulles d’un perfecte hivern. Però era agost i Alaska lluïa un altre color.

On s'acaba la línia

“... i aquí és on arribarem”, em deia al mateix temps que posava el dit sobre el mapa i els seus ulls es perdien en aquella línia que desembocava a l’oceà. Els dos sabíem que allà no hi havia res. Res més que cases enllaunades i oxidades i petroli. Molt petroli. La resta, era la terra estenent-se més enllà dels nostres ulls fins perdre’s a l’àrtic. El sol regnava ímpetu les vint-i-quatres hores del dia i la pell es debilitava sota tantes hores de sol. Era el punt més nòrdic del continent al qual podíem arribar per carretera i, com una d’aquelles obstinacions viatgeres, ens havíem proposat arribar-hi. La meta no era més que un simple objectiu. El camí fins a ella era el premi d’aquella tossuderia.

De com n'és de bella la Terra

Quan vam planificar aquest viatge, la primera paraula que apareixia a la llista era “botes”. Era difícil oblidar-se-les per aquestes ànimes que sempre trobaven una carícia de pau a les muntanyes. Quants divendres preparant la motxilla i treien les sabates de la caixa per fer-les ballar llargues hores sobre la terra, la roca i els rius. Ja no importava ni el temps ni l’espai. Només es tractava de ficar un peu davant de l’altre i deixar els ulls gaudir. Quins records i quan enyoràvem aquells camins que ens duien al nostre món.

Ruta cap a l'oest, un paisatge canviant

Feia tres mesos que havíem aterrat a Amèrica quan començàvem a traçar una línia cap a l’oest que ens marcava una nova etapa del trajecte. Ens esperaven nous horitzons, noves cultures i nous rostres que aniríem descobrint a cada quilòmetre i que aniríem deixant enrere amb el pas dels dies. Ens posàvem còmodes al seient, amb un extens repertori de música per cobrir aquelles hores sense ràdio-freqüència, i amb la càmera amb mà per captar aquells mil de quilòmetres de carretera en els que tan sols la natura regnava el nostre voltant.