Feia tres mesos que
havíem aterrat a Amèrica quan començàvem a traçar una línia cap a l’oest que
ens marcava una nova etapa del trajecte. Ens esperaven nous horitzons, noves
cultures i nous rostres que aniríem descobrint a cada quilòmetre i que aniríem deixant
enrere amb el pas dels dies. Ens posàvem còmodes al seient, amb un extens repertori
de música per cobrir aquelles hores sense ràdio-freqüència, i amb la càmera amb
mà per captar aquells mil de quilòmetres de carretera en els que tan sols la
natura regnava el nostre voltant.
Hi ha qui creu amb
el destí, en que les coses que ens passen venen a nosaltres per alguna raó.
Venen i se’n van. A vegades per tornar, a vegades no. Són moments que queden impresos
en alguna fulla del llibre esperant amb la punta doblegada. I al final de la
història, un busca totes aquelles pàgines plegades que li han donat al llibre
més volum. Ara tornàvem a fer un plec en alguna fulla d’aquesta història i
buscàvem alguna paraula més que “gràcies” per agrair la hospitalitat i l’ajuda que
ens va trobar una tarda assolellada de juny.
Enrere deixàvem dos
mesos de travessia per Estats Units. Sortíem de la frontera amb plena llibertat
contràriament de quan vam entrar. New York, la capital, els camps de batalla,
els amish, Chicago, quedaven ja unes milles enrere i poc a poc anàvem
abandonant la primavera que s’havia aixecat alguns dies freda i altres més
càlida. Ara entràvem per la frontera canadenca amb una cua de sis carrils i un
parell d’agents que es limitarien a preguntar d’on veníem. Repreníem novament
la ruta per Canadà i les milles tornaven a ser quilòmetres.
Havien passat quatre
anys des d’aquell comiat en que ambdues parts sabíem que probablement no ens
tornaríem a veure. Era un d’aquells moments en que un prefereix dir “fins
aviat” enlloc d’“adéu”. Però a qui li agrada dir adéu? Aquell comiat havia
quedat ofegat dins nostre i només deixava pas a una sola pregunta: “Per què no
ens havíem topat abans?”. Obra del destí o no, el cert era que en algun instant
del temps ens tornaríem a retrobar i aquesta vegada no seria a Andorra sinó a
Chicago.
Era una tarda
d’aquelles en que un es sent tan feixuc que ni la motivació per llegir la guia
sortia del seu amagatall. El polze es passejava amunt i avall acariciant les
fulles lentament sense parar atenció al text ni a les explicacions. Les imatges
desfilaven sota les parpelles que es passejaven gandules sobre les pàgines com
si d’un còmic es tractés. Era gratificant obrir la guia i pensar que totes
aquelles imatges anaven cobrant vida durant el camí. Poc a poc, s’havien
apoderat de nosaltres i una espècie d’energia ens movia irrefrenablement cap a
elles. Era un simple quadre, al peu de pàgina, amb una fotografia en miniatura
on hi apareixia una parella que semblava venir d’un altre temps i al cap damunt
hi deia: “Amish”.
Conforme avançaven
els dies anàvem trobant el bon temps i la calor. Estàvem contents d’haver
perdut l’hivern durant el camí però ara havíem de començar a lluitar contra una
calor que s’instal·lava còmodament dins la furgo i ens feia treure els pijames
d’estiu a primers de maig. Ben mirat, preferíem allò que les piles de mantes
que en més d’una nit havien estat, tot i així, insuficients. Ara podíem
passejar sota els rajos de sol, que al contrari de l’hivern, ens deixaven fer
tantes fotos com volíem sense que les mans es quedessin petrificades a causa
del fred. Potser, per aquesta raó, ens vam embarcar en un mar de fotos quan vam
arribar a Washington DC. O potser, perquè la capital era un dels altres indrets
que marcaríem com a “preferits” en la nostra llista de metròpolis.
Tan sols feia unes
hores que l’avió s’havia enlairat camí a Andorra. Tornàvem a estar sols i lluny
quedava encara el dia en que hauríem de comprar els bitllets de tornada. Avançàvem
sense mirar el calendari més que en moments com aquells en que “casa” quedava
ja tan lluny de nosaltres. La carretera ens esperava altra vegada i la ràdio
seguia amb silenci després de la seva partida. L’enyorança ens atrapava de nou
com el cant de les sirenes i New York anava quedant enrere. Avançàvem cap a
l’equador d’Estats Units en un dia assolellat de maig.
