dijous, 3 d’agost de 2017

Dia Nacional dels Aborígens; l'oblit

“Estem tristos. Estem tristos perquè Canadà no té 150 anys. Canadà és molt més vella que això, vam néixer fa molts anys, molts més que 150.” La dona, de trets aborígens, cabellera llarga i fosca i mirada obliqua, presideix l’escenari amb determinació i la veu carregada de pena i resignació. A penes queden deu dies per què Canadà celebri el seu 150è aniversari. 150 anys des de que es va signar la Confederació Canadenca o, en altres paraules, la unió de les Colònies Britàniques canadenques, la província de Nova Scotia i la de New Brunswick, totes elles situades a l’est del territori –l’oest encara era un món per explorar–. Fa mesos que mitjans i publicistes parlen dia sí dia també d’aquesta gran celebració. Del dia Nacional dels Aborígens, a penes hi ha titulars que omplin les pàgines dels diaris.

És un matí assolellat de juny i a la Place des Arts som a penes unes dues-centes persones, entre natius i curiosos, que hem vingut a celebrar aquest dia; el reconeixement d’una nació que habitava aquestes terres molt abans que els colons hi posessin els peus. La inauguració de la festa comença amb una rua que tot just arrenca, en tota discreció, dos carrers més avall de la plaça. A diferència d’altres rues i desfilades que arriben a col·lapsar les principals avingudes de la ciutat, són poques les patrulles que vetllen aquesta vegada l’esdeveniment. La comparsa, que deixa les seves petjades de mocassí sobre l’asfalt, està formada per una vintena de membres que llueixen orgullosos els seus régalias –conjunt dels detalls, complements i joies que composen els vestits dels aborígens i que representen uns valors– i que avancen a ritme de tambors i cants ancestrals. Els ventalls de plomes i els colors vius que habiten en els seus vestits, esquitxen la comparsa de color i moviment tribal.

La majoria formen part de la reserva Kahnawá:ke situada al sud de l’illa, sobre terra ferma. La seva pell rogenca i els rastres natius que es llegeixen en les línies dels seus rostres, parlen per sí soles de llegendes i tribus i no em puc sentir més feliç d’aplegar-me a la seva cultura. Congregats ja a la plaça, la dona d’hàbits daurats i blau pur que roman a l’escenari, tambor en mà, encadena la festa amb un cant a la curació. Així, amb la seva veu profunda que inunda la plaça de paraules mohawk, s’inaugura la cerimònia del foc i del tabac.




Mentre, sota l’escenari, en Ender Sonny Diabo, un Mohawk de la tribu, vetlla pel foc que crema a la plaça. Em dic que el seu rol deu ser el de “Gran Cap”. És ell el qui presideix la cerimònia, qui sembla poder entendre les flames i qui invoca la Mare Terra amb tota una mena de pregàries que no aconsegueixo endevinar entre els seus llavis. La resta de la tribu l’observa. L’home, que duu un conjunt de plomes al cap i el que fan més indi si cap, fa una volta al voltant del foc al mateix temps que hi llença tabac. Ho fa quatre vegades aturant-se en cada punt cardinal. Avança un quart de cercle, posa la mà dins d’un saquet de pell que li penja de la cintura, en treu tabac i el llença al foc. Torna a avançar un quart més i torna a repetir la operació fins completar el cercle. Des del seu punt de partida altra vegada, alça la vista al cel, al Pare Sol, a la Mare Terra, i els hi parla i demana perquè aquest estiu que tot just arrenca sigui fructífer. I així llença les seves últimes paraules a l’aire convidant a la tribu i la resta dels assistents a cremar el seu tabac per, junts, celebrar aquest solstici que s’anhela abundant.



La festa segueix amb tota una sèrie de balls i de cants en els que aborígens i curiosos ens unim. Són primer les dones les que fan una exhibició i a la quina acabo per unir-me i seguir els seus punts de mocassí. Tot i que els seus vestits manquen de grans plomes –sembla més aviat un element decoratiu propi dels hàbits dels homes–, no falta color en les seves teles, ni serrells que ballin sobre les seves faldilles. Els homes, a diferència de les dones, esbossen passos més enèrgics i ràpids que fan sacsejar els ventalls de plomes que pengen de les seves esquenes. Pugen els genolls i baixen els dorsos, giren sobre ells mateixos en petits passos carregats de ritme i de la força que els transmet el ressò del tambor. Penso amb en Simon. Amb el wendake que ens va acollir a la seva reserva i que tant ens va explicar sobre el seu régalia, del significat dels passos de la dansa, del per què posen primer la punta del peu a terra quan ballen, de la seva història.


Cada tribu té les seves doctrines, les seves creences i les seves lleis. Però totes elles, tots els natius que encara avui lluiten per mantenir viva la seva essència, eren ja una sola nació segles enrere. Eren nòmades en moviment que quan es trobaven eren capaços d’intercanviar els seus coneixements, els seus remeis, la seva saviesa. Ballaven vora el foc i celebraven la seva existència i la unió amb la natura, amb el Sol, la Lluna i la Terra. Canadà celebra aviat el seu 150è aniversari però en les seves lletres persisteix encara la identitat d’aquesta gent. “Kanata” –avui Canadà– significa “benvingut” en llengua aborigen i és amb aquesta primera paraula que les Primeres Nacions es van adreçar als colons. Així és com aquests van pensar que aquest era el nom del territori i van decidir anomenar-lo Kanata. Una paraula en llengua aborigen que quedaria per sempre en la història i fins al dia d’avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada