dijous, 9 de març de 2017

Múixing, una expedició en trineu a la reserva Papineau-Labelle

És curiós. El somni havia nascut anys enrere, lluny encara d’aquell periple a venir, lluny d’aquestes terres, lluny d’imaginar que el aquí i el avui s’alinearien d’aquesta manera amb el cosmos. Ara, sobre la ruta que ens enfila cap al nord, ben al nord, som dos sumant quilòmetres sobre una traça de quitrà que es perd sota una manta de neu. La música country sona aliena al parabrises que esbufega i, mentre ens esforcem per veure entre flocs que esclaten al vidre, ens imaginem sobre el trineu. Són una centena de gossos que, com nosaltres, esperen impacients un nou dia per sortir a emprendre altra vegada l’aventura; un viatge nòrdic als boscos boreals de la reserva Papineau-Labelle.

Els udols que espeteguen al peu del camí ens deixen atònits tan sols enfonsar els peus a la neu. Són allà. Desenes de Huskys, Groenlandesos i Malamuts d’Alaska cridant alt a l’aventura. Donant veu al nostre desig contingut. Esperant amb ànsies de ser per fi alliberats per emprendre rumb al bosc que els domina, que els crida, que ens enamora. El seu pelatge voluptuós, negre, gris, marró, blanc, degradat per aquest fenomen que té el nord, balla i s’estarrufa sobre el seu cos musculat a cada moviment, a cada salt a l’aire de quatre potes que clama per engegar. “Aquests seran els vostres companys; Lima, Apéro, Barbie, ... ” ens els presenta tan ràpid com oblidem els seus noms, enduts per l’enamorament que ens encega de retrobar-nos entre ells, aquí, en aquest remot paradís vestit de blanc.


En Thibault sap el nom de cadascun d’ells. Dels cent vint. A nosaltres ens semblen quasi tots iguals però ell els diferencia, els coneix, a cadascuna de les seves personalitats, dels seus trets, de les emocions que els mouen, que els fan a cadascun únic, que els donen la seva autenticitat. El temps de formació comença a ressentir-se i incrementa l’adrenalina retinguda de la gossada que ulula en simfonia. Abraçats per un clam d’udolament que si bé podria ser el d’un grup de llops, ens preparem per fi sobre el trineu amb un somriure ben estirat. Així, els dos en posició i la nostra tripulació implorant-nos canya amb la mirada, deixem anar un “Hipppppp!” carregat d’emoció i arranquem l’expedició.

Partim per una excursió de quinze quilòmetres entre pins i llacs coberts de gel i neu. Un viatge a la matriu original d’una postal de planúries blanques on l’hivern cobreix de màgia els boscos boreals de Canadà. Aferrats al mànec, ens endinsem a la velocitat de mitja dotzena de huskys, al nord d’aquesta enorme reserva esquitxada de centenars de llacs adormits. Drets, cadascun sobre un peu del trineu, sentim la força desorbitada amb la que ens tiren i riem. Riem d’emoció, de sentir la connexió, el vincle que es crea entre els gossos i nosaltres, entre aquest màgic indret i el nostre somni que esdevé realitat.


Potser ha estat l’atzar, o potser, en Thibault ha percebut la il·lusió desbordada sobre les nostres retines. Però la gossada que ens ha confiat és un autèntic coet carregat d’inesgotable energia. Avança tan veloç que sovint hem de forçar-la a baixar el ritme, a perdre de vista el trineu de davant per evitar d’envestir-lo. L’“Stoppppppp!” que hem deixat anar tan sols uns minuts després d’haver arrancat, els ha acariciat tan sols el cartílag i, ni el pes dels nostres dos cossos junts han pogut clavar fort el fre. Però riem. Riem perquè el tot ens emociona, ens fa feliços, ens fa incrèduls a aquest present que passa a la velocitat de les seves potes de carrera. La quarantena de quilòmetres que fan al dia es nota al seu cos d’atleta que, amb la seva potència, ens enlaira el trineu i fa que sortim disparats a l’aire a cada salt, a cada baixada. S’acceleren tant que les corbes ens agafen desprevinguts i acabem per inclinar-nos fins al límit de la gran bolcada fins que, reprenem la recta, els frenem i el cos se’ns tira endavant, en sec, de l’impacte contra tal velocitat.

“Posat damunt del fre” em diu. Aturats, en algun lloc d’aquest amazones de coníferes, sols, enmig d’un silenci que es trenca per la respiració accelerada de la quadrilla, treu el seu pes de la barra de fre sobre la quina sostenim els gossos i em deixa aquí. Al volant d’un vehicle de fusta que fa olor a passat i de sis huskys que es contenen per no arrencar. S’avança per captar la instantània d’una aventura inoblidable i, al seu pas, els acaricia el cap que s’enfonsa sota la seva mà plena d’amor. Tiben, salten, udolen, giren el cap i em miren amb un pam de llengua, sacsegen el trineu. Quan encara no ha arribat al capdavant del grup, l’excitació per córrer es desmesura. El fre es desprèn del sòl, el meu cos de a penes cinquanta quilos s’alça sobre ell, i les dents de ferro, fins ara clavades a la neu, comencen a rascar en senyal d’un momentum que es preveu inevitable. Amb menys de dos segons, el trineu surt disparat. Tota la força del meu cos i ment queda suspesa sobre un fre a l’aire. Esquivem el cos àgil del Marc que es prepara a saltar al moment precís que l’avanço amb una flota descontrolada de passió per aquesta natura. No fem més que riure d’aquesta excitació contagiosa.



El vent nòrdic ens pica a la cara i ens endinsem en un bosc cada vegada més dens. Al ritme que la gossada dibuixa siluetes sobre la neu, inclinem els cossos per acompanyar-la a les corbes i ajupim el cap sota les branques que atapeeixen el camí. És el moment d’aturar-se. En Thibault ens fa senyal de frenar i, amb el mestratge d’un bon guia, ens assegura el trineu al tronc d’un pi mentre els nostres companys d’aventures aprofiten per reprendre l’alè. Aquí, en algun punt del mapa inundat de flocs, ens parem a xerrar amb una tassa de xocolata que fumeja entre les mans.

Fa onze anys que treballa amb tots aquests gossos i, a la seva trentena, riu d’imaginar-se ara en una oficina. “Hi ha un vincle que ens lliga a ells per sempre, els hem vist néixer, els hem criat, són part de nosaltres i nosaltres som part d’aquest lloc.” em diu mentre la mirada se li perd a la seva dona asseguda a la neu i a una fila de gossos que reposen, ara en silenci, en aquest bosc. El nostres amics de quatre potes acostumen a fer entre trenta i quaranta quilòmetres al dia durant l’hivern i tenen entre un i nou anys. En Thibault i la seva dona formen els equips amb la mentalitat de puzle. Pensant en quadrar cada personalitat, cada característica, per crear així un conjunt en sintonia. La resta, la part instructiva, és rol dels gossos grans. Col·loquen els novells en un grup d’un líder i d’experimentats els quals, dins del seu món de comunicació canina, els hi traslladaran el coneixement per ser un bon gos de trineu. És tan fascinant, que acabaran per saber com comportar-se, com respectar el ritme, com aprendre a treure el trineu de la neu, com perdre’s en aquesta natura que amb la seva velocitat aprendran a dominar. L’entrenament comença uns quaranta dies abans l’inici de l’estació i al primer any de vida ja es preparen per fer excursions com la d’avui. És extraordinari.



Enrere deixem els llacs Tomcamp i Kar-ha-kon i ens aventurem de nou en aquesta màgia. A la bellesa inabordable d’aquest vast territori. Al galop d’aquests animals que ens impulsen a tirar-nos del trineu i abraçar-los. A ells i a aquest racó de món on l’aïllament protegeix l’equilibri i ens fa estimar-lo. L’expedició ens retorna massa ràpid al inici del camí. És moment de donar treva als nostres herois. Aquí, al peu del seu habitat, ens ocupem del nostre equip. Un per un els col·loquem entre les nostres cames plenes de neu i, els traiem els arnesos al mateix temps que els acariciem i la seva mirada de felicitat se’ns clava a les entranyes. En Thibault ens va indicant quina caseta els hi correspon i, sense donar-nos compte, ens trobem una tarda de diumenge aparcant trineus i alimentant una centena de gossos que ululen ara de gana. “Mengen d’un a dos quilos de carn al dia” ens diu la seva dona al pas que arrossega un enorme bidó carregat de carn crua de vedella, pinso i aigua. “Amb tot, al final de la temporada fan uns 2.500km” continua mentre les mirades ens segueixen clavades als cubells que transportem. L’udol de la comunitat s’assossega conforme els bols s’omplen i es vessen; amb la pota, bolquen els plats sobre la neu per escórrer en ella l’aigua i assaborir així la carn sagnant i les boles que els calmen l’ànsia. “Veniu a casa. Us ensenyarem els recent nascuts.”



Mitja hora més tard i deu quilòmetres més enllà, una trentena de gossos més joves esperen impacients els seus amos. “Aquests seran els futurs atletes” ens diu en Thibault amb la mirada brillant. A penes tenen un any i la vitalitat els mou inquiets d’un costat a l’altre. Vora una cabanya de fusta, plena de reserves, de blocs congelats de menjar que s’apilonen els uns sobre els altres sobre un terra de neu, quatre cadells s’arrupen al ventre calent de la mare, aliens al món d’aventura que els espera. En Thibault s’ajup, saluda la mare, endinsa el cap a la caseta i ens presenta la família al mateix temps que ens deposita una bola peluda d’amor sobre els palmells. A penes tenen quatre dies. Gemeguen i s’endinsen als nostres abrics en busca d’escalfor i no podem esclatar més de felicitat.

El sol es pon i sota una tempesta de neu que tot just comença, reprenem la ruta al sud amb el cos i l’ànima encara aferrats al trineu, a ells, a aquesta natura que ens captiva. El cérvol de Virginia que hem creuat aquest matí, sobre una ruta de muntanya perduda al nord, era tan sols la premonició d’un somni a punt de fer-se realitat. La senyal del que es preveia com una experiència màgica. En silenci, sobrepassats per aquesta vivència que ens fa viatjar altra vegada, avancem sota un tel blanc imprès per sempre sobre les nostres pupil·les.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada